In joebrew/vilaweb: Reproducible data analysis for www.vilaweb.cat
(Alternative title: "Què passa Sr. Sánchez, que ja no va la dreta?")
# Basic knitr options
library(knitr)
opts_chunk$set(comment = NA,
echo = FALSE,
warning = FALSE,
message = FALSE,
error = TRUE,
cache = FALSE,
fig.width = 8.64,
fig.height = 4.86,
fig.path = 'figures/')
source('prepare_data.R')
La importància de l'adversari
Tot i que tots els polítics diguin que volen fer campanyes "en positiu", és a dir, destacant els avantatges de les seves propostes polítiques sense criticar massa els dels altres, la realitat demostra el contrari. Els polítics parlen constantment dels altres polítics, i solen parlar més dels seus adversaris que dels seus aliats. Per què? Perquè l'estratègia paga: parlar de l'adversari fa que la base es mogui. Tots ho fan. Cap polític es capaç de resistir a la tentació de criticar l'adversari, perquè l'adversari és un concepte políticament massa útil.
Donada la universalitat de l'estratègia, resulta dificil fer comparacions entre partits diferents. En canvi, encara que no es pogui comparar el "què" (perquè l'estratègia de parlar de l'adversari és universal), sí que es pot comparar el "qui": quin adversari seleccionen els partits, quan i per què canvien d'adversari, i quin resultat esperen amb l'elecció d'un adversari o un altre.
Eleccions 28-A: la dreta és l'adversari
L'estratègia del partit socialista per les eleccions del 28-A era emmarcar com a adversari la dreta. Es pot quantificar aquesta estratègia només mirant la freqüencia amb la qual Pedro Sánchez, i altres dirigents socialistes, esmentaven "la dreta" durant la campanya. El gràfic següent mostra el percentatge de piulets mensuals que contenen les paraules "derecha", "derechas", "dreta", o "dretes" dels principals polítics socialistes catalans i espanyols, fins al finals de setembre de 2019:
make_pre_election_plot()
El que destaca és el fort augment en la freqüència de referències a la dreta en els mesos anteriors a les eleccions de l'abril de 2019. Els socialistes normalment esmentaven la dreta en menys de 1% dels piulets. Però, a partir del princip de 2019 (amb l'anticipació d'eleccions), va pujar aquest nombre fins a arribar a més de 9% el mes de les eleccions mateix. Aquesta estratègia sembla haver sigut coordinada, perquè al nivell individual gairebé tots els polítics socialistes van augmentar de manera important la freqüència amb la qual esmentaven la dreta ens els mesos anteriors a les eleccions, sobre tot els mes d'abril mateix:
make_pre_election_plot_person()
El canvi d'estratègia
Va funcionar? No. Els resultats de les eleccions del 28-A no eran satisfactoris pels socialistes (la proba sent que si ho fossin, no haurien anat a eleccions una segona vegada). Tot i haver guanyat més vots que qualsevol altre partit al nivell de l'estat espanyol, l'estratègia de fer servir la dreta com a "adversari" els va deixar en una posició incòmode: havent-se posicionat com el fre al "trifachito", només els quedaven les forces sobiranistes per formar govern, i Sánchez no volia formar un govern que depenia de persones a favor de l'autodeterminació de Catalunya.
Com que posicionar-se a l'altra banda de "la dreta" li va deixar sense la possibilitat de formar un govern, els socialistes van decidir canviar d'estratègia. Com que (i) no volen formar govern amb partits sobiranistes, (ii) és molt poc probable que aconsegueixen una majoria absoluta, només hi ha una possibilitat: pensen pactar amb un dels partits que abans formaven part del que ells deien "trifachito". I si consideren inevitable haver de pactar amb la dreta (és el cas), doncs fer servir la dreta com a "adversari" ja no és tan útil.
A menys de 6 setmanes de les eleccions del 10-N, aquest canvi és molt clar: ja no parlen de la dreta perquè és amb la dreta que s'haurà de pactar per formar govern. Mirem la freqüència d'esments de la dreta al llarg dels darrers mesos:
make_post_election_plot()
El canvi d'estratègia queda igual de clar al nivell individual. Per exemple, ni Eva Granados, ni Josep Borrell, ni Pedro Sánchez no han esmentat la dreta ni tans sols una vegada al Twitter de maig a setembre. Els que encara esmenten la dreta ho fan amb una freqüència molt menor qu'abans del 28-A:
make_post_election_plot_person()
L'estratègia de ja no parlar de la dreta es veu també als comptes oficials dels partits socialistes espanyols i catalans, on el percentatge de piulets que fan referència a la dreta han caigut de manera dràstica des de les eleccions, i semblen no estar pujant en les setmanes anteriors a les eleccions del 10-N:
make_post_election_plot_party()
Conclusió
Vé la dreta, o no? Per què Pedro Sánchez ja no parla de "la derecha de las tres siglas"? Per què Miquel Iceta ja no parla de la possibilitat de un govern "Francostein"? Per què TOTS els polítics socialistes, tant a Catalunya que a l'estat espanyol, han deixat de referència a la dreta com el seu adversari polític? Per què han deixat de parlar de la dreta?
La resposta és clar: per evitar que els grups polítics a favor de l'autodeterminació influeixi en el govern d'Espanya, Sánchez haurà de pactar amb la dreta. I com que aquesta opció és poc popular entre els seus votants, s'ha d'evitar el tema per no desmotivar-los. Però fer una campanya política sense adversari i sense dir clarament amb qui pactarà és molt dificil, sobre tot quan tracta d'unes eleccions repetides en les quals la qüestió de l'abstenció serà fonamental.
Si ja no poden fer servir els partits de dreta com a adversari perquè seran els seus futurs socis de govern com a adversari, quin adversari poden utilitzar els socialistes per motivar els seus votants? Si la "por" de que vé la dreta no ha funcionat prou bé com a estratègia, quina altra cosa podria fer prou "por" pet que la gent vagi a votar a Sánchez el 10-N? Les darreres setmanes han deixat molt clar la resposta a aquesta pregunta: Catalunya, la seva "violència", els seus "terroristes", i el seu govern "insurreccional".
Detaills tècnics
- Els comptes de Twitter analitzats van ser tots els diputats del PSC i tots els ministres del govern Sánchez amb un compte de Twitter:
x <- socialists %>%
mutate(full_name = ifelse(is.na(full_name),
name,
full_name)) %>%
dplyr::select(full_name, username)
names(x) <- c('Nom', 'Twitter')
kable(x)
-Piulets fins al 30 de setembre del 2019
- Tot el còdi d'aquest anàlisi és públic: r self_cite().
joebrew/vilaweb documentation built on Sept. 11, 2020, 3:42 a.m.
R Package Documentation
Browse R Packages
We want your feedback!
Note that we can't provide technical support on individual packages. You should contact the package authors for that.
(Alternative title: "Què passa Sr. Sánchez, que ja no va la dreta?")
# Basic knitr options library(knitr) opts_chunk$set(comment = NA, echo = FALSE, warning = FALSE, message = FALSE, error = TRUE, cache = FALSE, fig.width = 8.64, fig.height = 4.86, fig.path = 'figures/')
source('prepare_data.R')
La importància de l'adversari
Tot i que tots els polítics diguin que volen fer campanyes "en positiu", és a dir, destacant els avantatges de les seves propostes polítiques sense criticar massa els dels altres, la realitat demostra el contrari. Els polítics parlen constantment dels altres polítics, i solen parlar més dels seus adversaris que dels seus aliats. Per què? Perquè l'estratègia paga: parlar de l'adversari fa que la base es mogui. Tots ho fan. Cap polític es capaç de resistir a la tentació de criticar l'adversari, perquè l'adversari és un concepte políticament massa útil.
Donada la universalitat de l'estratègia, resulta dificil fer comparacions entre partits diferents. En canvi, encara que no es pogui comparar el "què" (perquè l'estratègia de parlar de l'adversari és universal), sí que es pot comparar el "qui": quin adversari seleccionen els partits, quan i per què canvien d'adversari, i quin resultat esperen amb l'elecció d'un adversari o un altre.
Eleccions 28-A: la dreta és l'adversari
L'estratègia del partit socialista per les eleccions del 28-A era emmarcar com a adversari la dreta. Es pot quantificar aquesta estratègia només mirant la freqüencia amb la qual Pedro Sánchez, i altres dirigents socialistes, esmentaven "la dreta" durant la campanya. El gràfic següent mostra el percentatge de piulets mensuals que contenen les paraules "derecha", "derechas", "dreta", o "dretes" dels principals polítics socialistes catalans i espanyols, fins al finals de setembre de 2019:
make_pre_election_plot()
El que destaca és el fort augment en la freqüència de referències a la dreta en els mesos anteriors a les eleccions de l'abril de 2019. Els socialistes normalment esmentaven la dreta en menys de 1% dels piulets. Però, a partir del princip de 2019 (amb l'anticipació d'eleccions), va pujar aquest nombre fins a arribar a més de 9% el mes de les eleccions mateix. Aquesta estratègia sembla haver sigut coordinada, perquè al nivell individual gairebé tots els polítics socialistes van augmentar de manera important la freqüència amb la qual esmentaven la dreta ens els mesos anteriors a les eleccions, sobre tot els mes d'abril mateix:
make_pre_election_plot_person()
El canvi d'estratègia
Va funcionar? No. Els resultats de les eleccions del 28-A no eran satisfactoris pels socialistes (la proba sent que si ho fossin, no haurien anat a eleccions una segona vegada). Tot i haver guanyat més vots que qualsevol altre partit al nivell de l'estat espanyol, l'estratègia de fer servir la dreta com a "adversari" els va deixar en una posició incòmode: havent-se posicionat com el fre al "trifachito", només els quedaven les forces sobiranistes per formar govern, i Sánchez no volia formar un govern que depenia de persones a favor de l'autodeterminació de Catalunya.
Com que posicionar-se a l'altra banda de "la dreta" li va deixar sense la possibilitat de formar un govern, els socialistes van decidir canviar d'estratègia. Com que (i) no volen formar govern amb partits sobiranistes, (ii) és molt poc probable que aconsegueixen una majoria absoluta, només hi ha una possibilitat: pensen pactar amb un dels partits que abans formaven part del que ells deien "trifachito". I si consideren inevitable haver de pactar amb la dreta (és el cas), doncs fer servir la dreta com a "adversari" ja no és tan útil.
A menys de 6 setmanes de les eleccions del 10-N, aquest canvi és molt clar: ja no parlen de la dreta perquè és amb la dreta que s'haurà de pactar per formar govern. Mirem la freqüència d'esments de la dreta al llarg dels darrers mesos:
make_post_election_plot()
El canvi d'estratègia queda igual de clar al nivell individual. Per exemple, ni Eva Granados, ni Josep Borrell, ni Pedro Sánchez no han esmentat la dreta ni tans sols una vegada al Twitter de maig a setembre. Els que encara esmenten la dreta ho fan amb una freqüència molt menor qu'abans del 28-A:
make_post_election_plot_person()
L'estratègia de ja no parlar de la dreta es veu també als comptes oficials dels partits socialistes espanyols i catalans, on el percentatge de piulets que fan referència a la dreta han caigut de manera dràstica des de les eleccions, i semblen no estar pujant en les setmanes anteriors a les eleccions del 10-N:
make_post_election_plot_party()
Conclusió
Vé la dreta, o no? Per què Pedro Sánchez ja no parla de "la derecha de las tres siglas"? Per què Miquel Iceta ja no parla de la possibilitat de un govern "Francostein"? Per què TOTS els polítics socialistes, tant a Catalunya que a l'estat espanyol, han deixat de referència a la dreta com el seu adversari polític? Per què han deixat de parlar de la dreta?
La resposta és clar: per evitar que els grups polítics a favor de l'autodeterminació influeixi en el govern d'Espanya, Sánchez haurà de pactar amb la dreta. I com que aquesta opció és poc popular entre els seus votants, s'ha d'evitar el tema per no desmotivar-los. Però fer una campanya política sense adversari i sense dir clarament amb qui pactarà és molt dificil, sobre tot quan tracta d'unes eleccions repetides en les quals la qüestió de l'abstenció serà fonamental.
Si ja no poden fer servir els partits de dreta com a adversari perquè seran els seus futurs socis de govern com a adversari, quin adversari poden utilitzar els socialistes per motivar els seus votants? Si la "por" de que vé la dreta no ha funcionat prou bé com a estratègia, quina altra cosa podria fer prou "por" pet que la gent vagi a votar a Sánchez el 10-N? Les darreres setmanes han deixat molt clar la resposta a aquesta pregunta: Catalunya, la seva "violència", els seus "terroristes", i el seu govern "insurreccional".
Detaills tècnics
- Els comptes de Twitter analitzats van ser tots els diputats del PSC i tots els ministres del govern Sánchez amb un compte de Twitter:
x <- socialists %>% mutate(full_name = ifelse(is.na(full_name), name, full_name)) %>% dplyr::select(full_name, username) names(x) <- c('Nom', 'Twitter') kable(x)
-Piulets fins al 30 de setembre del 2019
- Tot el còdi d'aquest anàlisi és públic: r self_cite().
R Package Documentation
Browse R Packages
We want your feedback!
Note that we can't provide technical support on individual packages. You should contact the package authors for that.
Embedding an R snippet on your website
Add the following code to your website.
For more information on customizing the embed code, read Embedding Snippets.